El meu projecte consta de dos parts força diferenciades. Per una banda m’encarrego de dissenyar la xarxa de sensors que controlaran l’estat general del satèl·lit, i per un altre l’actitud, es a dir, l’estabilització i l’orientació del SALLESAT1.
Els sensors que s’utilitzaran seran: un sensor de sol, sensor de terra, sensor de temperatura i sensors de posició (acceleròmetre y giroscopi). Tant els sensors de posició como els sensors de sol i terra, ens serviran per conèixer l’orientació del satèl·lit respecte la terra. Per tant, sabrem en tot moment si les antenes estan orientades cap a la terra, o si per exemple, posem una càmera com a `payload´, sabrem que fotografiem.
Els sensors de temperatura estaran distribuïts pels diferents components del satèl·lit: panells solars, bateries, circuiteria interna, etc… per a conèixer en tot moment l’estat d’aquests i, si fos el cas, saber quin d’ells pot fallar.Pel control d’actitud combino dos sistemes: el spin radiomètric i l’estabilització magnètica terrestre. Aquests dos sistemes tenen grans avantatges com el fet de ser passius (mínim consum) o que són els sistemes que millor resultat han ofert fins el moment en satèl·lits similars.
El spin radiomètric servirà per suavitzar les forces de torsió creades per una excessiva nutació i a la vegada per obtenir una distribució uniforme del calor. El sistema d’estabilització magnètica terrestre s’utilitza per aconseguir alinear el satèl·lit amb el camp magnètic terrestre de manera que el satèl·lit, que seguirà una òrbita polar, pugui encarar les seves antenes cap a la terra, de manera que pugui comunicar-se amb l’estació base.
El primer pas, i un dels mes importants, que vaig donar en el meu projecte va ser la familiarització amb conceptes tant físics com aeroespacials que mes tard hem donaren pautes a seguir i punts d’elecció. Una vegada aquests primers conceptes estaven clars, vaig investigar els diferents sistemes d’actitud que hi havien i, valorant-los, vaig escollir els que complien millor tant les especificacions como la viabilitat. Aquests sistemes són el spin radiomètric i l’estabilització magnètica terrestre.
El següent pas a seguir fou un estudi amplidels diferents sensors necessaris per determinar la posició del satèl·lit respecte la terra i els que millor s’adaptarien a les nostresnecessitats. Els sensors escollits varen ser de sol, de terra, giroscopi i acceleròmetre. En principi també varem prendre la decisió d’incloure un GPS però finalment varem decidir no utilitzar-lo perquè amb els sensors abans mencionats teníem totalment controlada la posició i la orientació.
En aquell moment tenia una visió clara i global del projecte. Hi han dos línees clares de treball: la actitud i els sensors. Respecte a la xarxa de sensors, he estat buscant fabricants i especificacions per escollir els que crec que millor s’adaptaran al medi (òrbites LEO). En aquests moments tenim que decantar-nos pels diferents fabricants i començar a treballar amb el hardware que adquirirem.
La actitud es una línea de treball mes de planificació i estudi ja que si partim d’un petit error, aquest pot ser crític, pel que en aquests moments (abans d’adquirir components físics) estic fent un estudi mes profund de tots els elements que involucra un satèl·lit en l’òrbita LEO i la seva rellevància en el moment de fer una simulació. El següent pas serà, una vegada conegui perfectament les variables a analitzar, simular el moviment del satèl·lit i calcular els paràmetres físics del material que necessitem.
Satèl·lit: 
