En el disseny i construcció d’un satèl·lit es fa necessària la inclusió d’un Ordinador Integrat de Vol o IFC (Integrated Flight Computer) que s’encarregarà de les tasques de monitorització, coordinació i control entre els diferent mòduls que composen el satèl·lit.
A mes permetrà a l’estació terrena intercanviar senyals de telemetria i telecontrol, les primeres per poguer observar l’estat dels diferents mòduls com podria ser l’estat de carrega de les bateries o sobre els sensors de posició. I les de telecontrol que s’utilitzaran per enviar comandes de control al satèl·lit, ja sigui per reconfigurar alguna cosa o be sol·licitar informació.
Degut a la distància que ens separa del satèl·lit hem de dotar-lo de un sistema molt robust a les fallades i entorns hostils, es per això que s’implementarà al IFC un conjunt de mesures per evitar perdre el control del satèl·lit. Entre les mesures que en podríem destacar:
la duplicitat de sistemes: així en cas de que un es faci malbé per les condicions hostils podrem commutar al secundari.
Codis detectors de errors en el codi: permetrà detectar errades en la memòria del codi del IFC i aplicarà mesures correctores, d’aquesta manera evitem que executi codi erroni i el IFC perdi el control.
Disposarà d’un submòdul de telecarrega independent de la CPU principal a fi de que pugui reiniciar la placa en cas de ser necessari.
També es podrà reconfigurar completament la memòria de codi que executa la CPU principal, gràcies al submòdul que hi ha en el IFC abans esmentat, el de la telecarrega. Aquest permetrà, en cas de necessitat modificar les tasques del satèl·lit per adaptar-lo a les noves situacions. Un cop estudiades les diverses opcions que hi havia alhora de implementar el IFC, vàrem veure que una de les més difoses en els satèl·lits que s’estan desenvolupant o s’han llançat fa poc, es la utilització del processador V53 com a CPU principal. Aquest permet ventatges com la utilització de certs sistemes operatius ja existents orientats a entorns espacials. Tot i això hem apostat per la creació d’un sistema propi i orientat al processador Fujitsu que compta amb experiència dins de la universitat.
A fi de comunicar els diversos mòduls que composen el satèl·lit es va plantejar el dubte de quin bus de comunicació emprar. Degut a les condicions hostils en les que ens trobarem a l’espai exterior ha de ser un bus robust, però alhora ha de ser un estàndard que proporcioni un disseny físic senzill entre els diversos mòduls del satèl·lit i sigui prou difós per permetre trobar els diferents perifèrics. D’aquesta manera ens vàrem quedar amb diverses opcions entre les que hi havia el I2C i el CAN com a més probables.
Finalment el CAN va ser el bus de comunicacions escollit per dos motius primer per ser un estàndard molt estès, i segon i més important degut a que es molt robust a entorn hostils com demostra el fet que es el emprat en la indústria de la automoció, un dels sectors més hostils pel que fa a les proves d’immunitat a les que son sotmeses els diferents components electrònics.
Un altre bus de comunicació que s’inclourà es el RS-232, que s’emprarà per fer les proves de preensamblatge amb els altres mòduls a fi de comprovar el seu funcionament independentment. Per altre banda també s’utilitzarà per comunicarse amb el mòdul del MODEM TNC.
Un cop plantejats els diferents busos ja estem treballant en la disseny del submòdul de la telecarrega. Una de les opcions destacades es la utilització d’una EPLD per gestionarla tot comunicantse amb una memòria Flash, que es on es guardaria el codi telecarregat desde la estació base.
